INTIMA RESSONÀNCIA INTERNA

                                                                             

La "ressonància interna" serveix de "guia" quan, veritablement, es consoliden "graus de consciència prou importants" com per fer-n'hi cas, si o si, perquè és a partir d'un moment en el temps, que tothom adverteix (quan s'hi troba), que se sap, quan actua en un mateix, l'esperit que som o el "fractal diví" -que ve a ser el mateix-. La "consciència" es mesura per "graus", però sobretot, s'assoleix en un cent per cent, quan la nostre "ment, cos i esperit" -treballen units" i amb aquest equilibri, ja no existeix divisió.   L' ésser humà esdevé "la llum de l'esperit".   Ja no es polaritza en una ment desorganitzada.  Els pensaments, es filtren en el "discerniment", i deixen tota crossa racionalista i buida.   És així com la "ressonància interna" esdevé el natural i propi funcionalisme de l'ésser humà integral,  fet en perfecció des del primer moment.

                                                                                

Ara be, cada grau que s'assoleix vers "la llum de l'esperit o fusió de ment, cos i esperit", es correspon a l'experiència, a l'esforç i a la voluntat, de cada ésser humà que es proposa avançar en aquesta tasca d'auto-compromís vital.    Sempre hom pot "assajar" (per dir-ho així),  davant cada situació o circumstància, en cada escenari que es presenti, el fet de ressonar o no, amb allò que es te al davant.    De fet, mentre no arriba  un percentatge "prou alt" de consciència, -perquè és també això- hi podrà haver diferents percepcions, entre diferents persones i mateixos escenaris.    Encara que, el "fil de la consciència", quan es desvetlla, es bastant igual per tothom.     Què vol dir això?   Que encara que hom estigui amb un creixement i una pràctica tanmateix dispars, poden sentir dins seu les mateixes sensacions,  "allò" que de vegades resulta inexplicable,  davant una conferència, un escenari determinat, la primera vegada que et "cau" un llibre a les mans, un  poema, una meditació, etc., hom sent allò que inconfusiblement et diu, que l' "instant" és realment especial, que n'has de fer cas, que potser és molt important per tu, o inclús et dóna alguna "resposta" que estaves esperant...

                                                                          

Aquesta és la "ressonància" de la que estic parlant, que emergerix de l'esperit que cadascú és, però que fins que no assolim el "cent per cent" o la "llum de l'esperit", pot filtrar dubtes i inseguretats.   Això depèn de cadascú.   Son aquells aspectes tant individuals i íntims del "camí", que només un mateix pot anar polint, assegurant que no intervingui en cap d'aquests "resultats primerencs", l' ego de la personalitat, que desconeix i ignora, i que sovint vol portar-nos a engany amb la seva ignorància.  I de fet, ho fa amb tanta habilitat, que "confon" a més d'un.    Des d'aquesta mateixa perspectiva, no hi ha com la pròpia experiència i, a partir d'anar calibrant pusadament les pròpies ressonàncies, anar experimentant la seva certitud, o no,  la seva "confusió", si fos el cas, amb altres il·lusions o dèries menys transcendents de la vida.   De tot s'aprèn si hom ho vol així.   I d'aquesta manera també s'obre la "consciència" i hom es va fent pràctic en "saber distingir, destriar, o si es vol, "ressonar conscientment" davant de qualsevol aspecte de la vida que s'apropi o s'hagi d'encarar.

 

De fet, si un aspecte t'ha ressonat, decididament, ho saps,  al igual que totes les coses de caràcter transcendent i/o espiritual, que d'una manera o altre se't manifesten.   Les qüestions més quotidianes (que no vol dir que no siguin importants) no demanen una "ressonància especial", sinó la mateixa quotidianitat de sentir-te viu en el viure de cada dia -que te la seva pròpia llum- l'alenada d'aire fresc d'aquests matins d'hivern entre el blanc pirineu  i la mediterrània lluminosa, és també, amb els seus matisos de tristor, una ressonància divina amb que afrontar el dia a dia*